dijous, 13 de desembre del 2012

Presentació de l'exposició col·lectiva a càrrec de la periodista Elisabet Carnicé


Clic per accedir al document

Inauguració de l’exposició col•lectiva d’Artistes convidats al Suís (cicle 2011-2012).



El restaurant Brisac ha engalanat les seves parets amb obres de pintors consagrats. Tots els vuit participants en el cicle d’Artistes convidats al Suís del cicle 2011-2012 exposen una magnifica obra en el menjador principal del acreditat restaurant. Paisatges, retrats, simbolisme, expressionisme, realisme, ... El menú que penja de les parets del local és tant apetitós com el que s’ofereix a la seva carta, conformant un marc inigualable per a combinar el gust del paladar amb el gust de l’ànima, que és per on entra l’Art en els esperits sensibles.

L’acte central, en la nit de la inauguració, va estar encetat amb un parlament de la Maite Batalla, creadora i directora de l’Art al Suís, donant la benvinguda a tots els assistents i cedint la paraula a una entusiasmada Elisabet Carnicé que, fent gala d’un dinamisme excepcional i d’una bona preparació del tema, va enardir els convidats contagiant el seu enfervoriment. Finalment, com a portaveu dels artistes presents, el Jordi Roca va agrair la iniciativa de la Maite Batalla, en la concepció del projecte de l’Art al Suís, i es va estendre  en una interessant dissertació sobre Art, inspiració i treball.


Posteriorment, els artistes presents amb els seus acompanyants i els organitzadors, es van reunir en un sopar de germanor en el que van tastar les delícies que surten de la cuina del Brisac.

Properament es reprendran les activitats de l’Art al Suís, amb la participació d’artistes de diverses disciplines que aportaran el seu punt de vista sobre aquest concepte tan inconcret que és l’Art. 

dimarts, 31 de juliol del 2012

Megarón, mascota del projecte Art al Suís


Megarón és una simbiosi de Pegaso i Unicorni

El projecte d’Art al Suís es va gestar acompanyat de Megarón, casualitats i misteris del destí van fer que naixessin junts, aportant al projecte una il·lusió i força creativa, inspirada a la vegada per energies que es van trobar en el moment just per a que s’unissin persones de gran sensibilitat, passió i amor per l’art i amb una qualitat poc comú: generositat d’esperit. Juntes fan possible aquest meravellós projecte d’Art al Suís.

Els astres són propicis amb Pegaso i les energies creadores i constructives estan creixent plegades. Des de que es va iniciar en l’any 2010 tots els éssers que s’han acostat al projecte tenen aquestes qualitats, ganes de créixer des del coneixement i de trobar energies positives que siguin motiu de coneixement i inspiració, per a ells i els altres.

 L’ésser humà ho necessita. Inspirem-nos uns al altres per a que sorgeixi del nostres interior tot el cabdal d’energia i de creativitat que tenim.

Megarón és tot un símbol positiu dins del projecte. És un cavall inspirat per la mitologia i la simbologia de Pegaso i Unicorni, simbiosi meravellosa de qualitats, enriquides per les seves històries carregades d’elements tan adequats per al projecte, elements què, per part de Pegaso, són l’aire que tot ho remou amb les seves ales, de terra que germina i dóna estabilitat i aigua que és vida i emotivitat.

Pegaso colpejà la terra i d’ella va fer brollar l’aigua de la font de la inspiració poètica tan unida a l’art i a la creativitat, d’energia pura com el llamp i el tro. Pegaso i Unicorni estan plens de les qualitats del cavall: força, puresa, bellesa, lleialtat, noblesa i intel·ligència comparable a la de l’ésser humà; però allunyant-se de totes les misèries i de la part negativa, com ara: enveges, gelosies i prejudicis. Unicorni és un símbol misteriós, màgic, espiritual i protector; que té una especial resistència a la màgia i a la maldat, motiu pel qual només pot ser muntat per persones de cor pur, sent tant lleial que les protegirà amb la seva pròpia vida. Megarón és la simbiosi d’aquests dos éssers plens d’atributs que són font inesgotable d’inspiració per a remoure la nostra ànima d’emocions i ser mascota i bandera el projecte.

Maite Batalla. 

    

dijous, 28 de juny del 2012

Vuitena sessió, i final, del curs "Com entendre un quadre"



Aquesta sessió, que tanca el cicle de les vuit dedicades al curs, s’ha centrat sobre la figura de Miró, en la que s’ha fet una passejada per la seva trajectòria pictòrica. 

Ha estat una cloenda molt encertada i que posa punt (i seguit?) a aquesta excursió per la geografia de la pintura, en la que s’ha pogut gaudir de la major part dels seus paisatges.

 
 En aquestes quatre darreres sessions hem pogut conèixer el neoclassicisme de Goya, punt de partida de molts dels “ismes” que vindran més endavant, com ara l’impressionisme en utilitzar i teoritzar la tècnica de taques de color, l’expressionisme en expressar els sentiments per mitjà del color sense limitar la realitat, el surrealisme en fer una immersió en el món dels somnis a partir del psiconalàlisi i el fauvisme en alliberar el color de la seva dependència de la realitat.  

 
Posteriorment va arribar el torn de Claude Monet, qui va plantar la llavor de l’impressionisme a partir de la seva obre “ Sol naixent” o “Impressió”. En aquest moviment interessa més el color que l’ombra, fent desaparèixer de la paleta el color negre.
Havia fet la seva aparició la fotografia i els pintors surten de l’estudi per a captar la llum “a plein air”.

 
Edgar Degas conserva el pastel com a eina d’expressió i Seurat destaca en el puntillisme o divisionisme, ja dins dels postimpressionistes.
 

Pablo Picasso va merèixer el protagonisme de tota una sessió, i més haurien calgut per a un artista de la seva alçada. Picasso va tenir la sort de tenir un pare pintor, que li encarregava tasques secundàries en el seu taller, per a nodrir-se de l’ambient artístic des de la infantessa per a arribar a l’abstracció del cubisme, un cop superada la seva època blava marcada per la tràgica mort del seu amic Carles Casagemas. 


La Mariona Millà ens ha portat de la mà per aquest meravellós viatge, aportant la seva experiència com a comunicadora, entesa en la matèria i alhora artista consagrada.


Trobada d'artistes a l'Art al Suís


Els participants al primer cicle d'Artistes convidats al Suís es van reunir de nou a l'Art al Suís. El document gràfic recull un dels memorables moments de la trobada.





D'esquerra a dreta: Josep-Enric Balaguer, Albert Carnicé, Mariona Millà, Maite Batalla, Miquel Torrecilla, Jordi Roca, (Werens) Ramon Puig i Carles Bartolomé-Ibars.





divendres, 15 de juny del 2012

Intervenció del (Werens) Ramon Puig al cicle d'Artistes convidats al Suís


 La cloenda del cicle d’Artistes convidats al Suís ha estat un espectacle ple d’energia renovada, vessant una modernitat rebel que ja comença a ser clàssica.
La Maite Batalla va obrir el torn de parlaments, fent un repàs dels artistes que han passat pel cicle d’Artistes convidats als Suís que ara finalitza. Tot seguit va tenir paraules d’agraïment pels col·laboradors i finalment cedí la paraula al convidat de la sessió.  
El triumvirat format pel Jordi Farrés, l’Agustí Caixach i el Ramon (Werens) Puig va prendre possessió del local iniciant una presentació iconoclasta, com són ells. Trencant la dinàmica de parlar per torns, van optar per l’espontaneïtat que pot venir d’una conversa entre amics.
El Werens és un personatge esmolat, tant en la seva fisonomia com en el que aquesta guarda a l’interior, que vindria a ser la sharpness que s’usa en internacional. I això l’ajuda a penetrar més ràpidament tant en l’aire, per a escapolir-se d’aquells que encara creuen que el que fa és embrutar parets, com per a introduir-se en la inspiració que li ve de les muses més rebels i trapelles que poden il·luminar la ment d’un artista.
Ell i els militars tenen una cosa en comú, fan servir el dit índex per a la seva feina però amb uns resultats molt diferents. El Werens dispara colors amb un mestratge excepcional, amb aquesta acció tan simple d’ara premo el gallet i ara no, acompanyant aquest acte simbòlic amb una dansa que executa tot el seu cos per a plasmar uns traços impecables i precisos, a una velocitat que costa de seguir. És clar, havia d’estar preparat per al “cames ajudeu-me” en cas de que es presentés l’autoritat, guardiana dels valors més tradicionals.
L’art del Werens és dels més efímers i generosos. S’ha de tenir l’ànima carregada de molta generositat per a presentar l’obra en públic sense cap contraprestació, ans al contrari, amb un cert perill de rebre amonestacions, i tot finançant-se ell mateix el material que utilitza. És generós també perquè la seva activitat dóna feina a la quadrilla municipal que es dedica a tapar les seves escriptures, motiu pel qual l’haurien d’estar molt agraïts. I aquests obrers són els que introdueixen el qualificatiu d’efímer a l’obra del Werens, ja que les parets de la ciutat de Sabadell estan plenes de magnífiques obres seves sota una lletja capa de pintura gris. Com ha passat amb moltes troballes clàssiques, és possible que els arqueòlegs del futur es facin famosos descobrint tota aquesta obra que, amb tècniques encara no inventades, traslladaran als museus més importants i les ubicaran al costat del Pantocràtor de Taüll o frec a frec amb un Correggio o pot ser fent-li ombra a un Barceló. La imaginació, aliment indispensable de l’Art, és inesgotable.     
Afortunadament, el criteri de les autoritats està començant a canviar. Gràcies a això i a la generositat del Werens, de la Maite Batalla, que va tenir l’idea, i de la Carme Membrado, que va donar l’autorització com a propietària de l’edifici, la façana de l’Hotel Suís que dóna al carrer de la Indústria portarà per molts anys l’empremta de l’artista, en forma d’un majestuós lliri quina tija està senyalant el camí que mena cap a l’Art al Suís.
Després d’una interessant exposició, amenitzada per algunes Il·lustradores projeccions en les que es podia veure al Werens en acció, la Maite va agrair la participació de l’artista, els seus acompanyats i l’assistència del públic, donant per tancat el cicle d’aquest curs i expressant els millors desitjos per a cicles posteriors.
Posteriorment es van reunit al restaurant Brisac, en un sopar en el que la seva excel·lent gastronomia va servir de marc en la reflexió sobre els esdeveniments, en el recull d’idees i en l’oferiment de col·laboració per a futurs projectes.   


dijous, 31 de maig del 2012

Artistes convidats al Suís. Werens Ramon Puig, dijous 14/6/2012 a les 20 hores.


 De la seva pàgina web www.werens.com:

El creador Ramon Puig (1967, Barcelona), a.k.a Werens, duu més de 23 anys actiu en l’àmbit nacional i internacional gràcies a la seve immersió en el món de l’Art Urbà. Al llart d’aquesta trajectòria ha desenvolupat àmpliament el graffiti, encara que invitablement se l’hagi relacionat també amb la pintura mural. Paral·lelament ha treballat altres campo com la il·lustració, el disseny gràfic i les projeccions audiovisuals.

Segons Werens, pintar graffiti és la millor manera d’acostar l’art a tots, de col·laborar fent del món un lloc mes agradable, intentant contrarestar l’absurd pensament dels quals prefereixen les ciutats grises, buides i sense vida.

Intgroduir el graffiti a les galeries dóna un nou ventalla de possibilitats a l’art contemporani, enriquint-lo amb un nou llenguatge i una nova visió del món actual. Avui dia es pot trobar a galeries d’art d’Europa els nous treballs de Werens; nova temàtica, nova tècnica i un nou concepte de presentació de les obres d’art d’un artista prescursor del street art. En les seves obres podem destacar la barreja de formes i teixidures que expressen ritmes frenètics, amb colors fluorescents il·luminats amb llum ultraviolada; tota una experiència visual, espectacular i sorprenent.

Les seves pintures avancen en paral·lel amb el projecte Impaktes Visuals, una geleria d’Art Urbà situada a Barcelona, amb un nivell artístic comparable a les capitals europees a la avanguarda de les noves tendències.


divendres, 25 de maig del 2012

Intervenció del Miquel Torrecilla al cicle d'Artistes convidats al Suís


Parlament del Jaume Mercadé
L’Art és una font inesgotable d’emocions, això no cal explicar-ho, s’ha de sentir, com és el cas del ambient en el que es va desenvolupar la sessió d’ahir a l’Art al Suís, protagonitzada pel pintor Miquel Torrecilla. La sala es trobava curulla de persones que traspuaven emocions que circulaven, giraven, es cargolaven i s’unien en l’acte d’amor de l’ànima, aquella estima despullada de connotacions físiques que agermana cors i voluntats, el Philia i l’Agapé de Plató caminant de la mà.

Com és habitual, la Maite Batalla va donar la benvinguda als assistents que s’encabien en la sala, presidida per la projecció d’una capçalera en la que es podia veure una fotografia del convidat de la jornada i una petita ressenya sobre la seva persona. 

Intervenció del Miquel Torrecilla
Quan la Maite parla del Jaume Mercadé se l’il·lumina la mirada i, en aquesta actitud extàtica, va cedir la paraula al reconegut pintor sabadellenc, qui havia de fer la presentació del protagonista de la sessió.

El Jaume té una relació un pèl especial amb el Miquel, una relació que ve de molts anys, quan un marrec, amb quatre llapis de colors sota el braç i molta il·lusió, es va posar a les seves ordres per a ser ensinistrat en distribuir amb gràcia el color i les proporcions. També dóna la casualitat de que el Jaume s’estrenava com a mestre amb aquell alumne novell i, veient el resultat, es pot concloure que va ser tan aplicat el mestre com l’alumne. El Jaume va fer un parlament en el que va posar de manifest les qualitats del seu antic deixeble, que no són poques, tant a nivell humà com a nivell artístic. En finalitzar el seu extens discurs, tots dos es van fondre en una emotiva abraçada.
Torn de preguntes

El Miquel és més un home de pintar que de parlar en públic. El to de la seva veu s’ajusta més al xiuxiueig del zèfir que travessa els paisatges que tant estima, que no pas al de la veu d’un orador de multituds. Ell havia preparat un escrit en el que volia donar a entendre el sentiment que el paisatge produïa en la seva ànima d’artista, un al·legat que havia titulat “La natura, font d’inspiració plàstica”. Les seves paraules, plenes d’afecció emotiva, van ser interrompudes per les llàgrimes que brollaven espontàniament d’aquells ulls que tant havien acaronat la seva estimada Natura, fluid de vida amb el que regava, per a fer florir d’estima, el sentiment de cadascú dels presents.
Reunió d'artistes

Tot seguit es va donar pas a la projecció d’una presentació en la que s’havia fet un recull de l’obra de l’artista, des dels seus inicis fins a l’actualitat. El Miquel comentava alguna d’aquelles imatges, evocant els llocs on havien estat capturades o descrivint el seu significat. El camí que s’allunya, l’absència de la línia recta al paisatge natural, la veladura del vermell de les roselles, les aigües que fa un camp de blat i molts altres detalls que incideixen en la seva inspiració d’artista. 

Els protagonistes
La seva tenacitat en el treball va trobar una bona companyia en l’amor que sent per la Natura, de quina unió ha nascut una obra que s’ha guanyat l’admiració de tot aquell que estigui equipat amb un esperit sensible.

En el torn de preguntes, el Miquel es va trobar molt animat, donant respostes molt detallades a les qüestions que se li plantejaven, tant de tipus tècnic com d’estat d’ànim davant el subjecte de la seva obra. 

Moltes gràcies Miquel.

dimecres, 9 de maig del 2012

Artistes convidats al Suís. Miquel Torrecilla. Dijous 24/5/2012 a les 20 hores.


El MiquelTorrecilla pinta paisatges per que li ve de gust. Ell, jugant amb colors i formes, treu harmonia del desgavell i anarquia que governa el paisatge per tal d’oferir als altres les emocions que es plasmen en la seva ànima creativa.
Els seus paisatges quotidians es mostren frescos i lluents, tal com si el pinzell actués com una vareta màgica que els submergeix en una càlida atmosfera, convidant l’observador a entrar-hi per a gaudir-ne del que allà s’ofereix. 
  

dijous, 19 d’abril del 2012

Intervenció del Josep-Enric Balaguer al cicle d'Artistes convidats al Suís


 La intervenció del Josep-Enric Balaguer al cicle d’Artistes convidats al Suís, a més a més de didàctica,  ha sigut entranyable i emotiva, components emocionals que enriqueixen tot allò relacionat amb l’Art.
La Maite Batalla presenta els convidats

El Josep-EnricBalaguer és molt conegut en el món artístic, i reconegut com a pintor dotat d’un do excepcional per a plasmar la realitat en un tros de tela, una realitat que és filtrada per la seva ànima, que el traspassa de dalt a baix i es tenyeix amb la seva creativitat. Ell es defineix com a pintor realista, per tal d’enquadrar-se en alguna de les tendències que aquesta disciplina artística ha establert, però el seu realisme traspua delicadesa al mateix temps que rigor en la utilització de la tècnica. L’objecte plasmat en la seva obra s’ennobleix, s’envolta d’una aura misteriosa que li dóna personalitat pròpia, transcendint d’objecte a ésser dotat d’ànima: és el protagonista d’aquella història explicada a la tela. S’ha de tenir l’ànima carregada de sensibilitat per a apreciar la seva obra, altrament es pot tenir prou amb la fotografia.
Intervenció del Jordi Balaguer
L’amic Jordi Roca veu en la seva obra una certa espiritualitat monacal, un aire franciscà que compara amb les obres de Zurbarán. El Josep-Enric Balaguer denota una certa humilitat  no confirmant ni desmentint l’opinió del seu amic artista, ell simplement diu que pinta com li surt de l’ànima, tot defensant el realisme en l’actualitat, ja transcendint l’anarquisme d’altres tendències que s’allunyaven de l’aprenentatge clàssic figuratiu.

Intervenció del Josep-Enric Balaguer
L’escriptor Jordi Balaguer, com a presentador de l'Artista convidat al Suís, va fer un panegíric del seu pare, com no pot ser d’altra forma quan un fill parla, cofoi, d’allò que li ha arribat a l’ànima de la figura del pare proper, del pare sensible, del pare emocional; en definitiva: del pare artista. I el Jordi Balaguer ha heretat una part d’aquesta sensibilitat paterna per a plasmar la seva creativitat en l’escriptura i en els mitjans multimèdia. En finalitzar la seva presentació, va oferir als assistents una pel·lícula de la seva creació dedicada al seu pare, en la que fa un recorregut des dels seus inicis, com a dibuixant de còmics, fins a l’actualitat com a consagrat pintor.

Detall del públic

En la seva intervenció, el Josep-Enric Balaguer fa una reivindicació de la vigència de la pintura realista, viatjant per totes les tendències des de la dècada dels 1850 fins a l’actualitat. En el seu parlament mostra una certa frustració per la poca consideració que s’ha tingut vers al realisme pictòric, tot fent un plantejament per arribar a una conclusió irònica en la que proclama que el realisme és del futur.


Grup excepcional
En concloure el seu parlament, es va passar una projecció d’imatges en la que es feia un passeig per la seva obra. El Josep-Enric Balaguer va anar comentant-les a mida que anava progressant l’exposició visual, amb un fons musical de l’àlbum “Division Bell” de Pink Floyd. Imatges dels seu petit taller, de les moltes exposicions realitzades en diferents galeries, tant nacionals com a l’estranger. També tendres imatges personals acompanyat de membres de la seva família i d’altres en les que se li pot veure al costat d’artistes molt coneguts, com ara Antonio López.

El torn de precs i preguntes va ser mol animat. Des de qüestions referents a la tècnica emprada en el desenvolupament de la seva obra fins a d’altres més metafísiques, com la possibilitat de canviar d’estil en el futur.

Escrit del Josep-Enric Balaguer 
 

diumenge, 1 d’abril del 2012

Artistes convidats al Suís: Josep-Enric Balaguer i Pelegrí. Dijous 19/4/2012 a les 20 hores.

De la seva pàgina web (http://www.terra.es/personal/art-balaguer/):

Nascut el 1962 a Gratallops, un poble situat al cor de la comarca del Priorat. Viu i treballa a Sabadell.




Ja de petit, Josep-Enric Balaguer va demostrar un gran interès pel dibuix. Els seus pares van encoratjar la seva passió i coneixement per l’art portant-lo a veure exposicions i museus. Després de la seva educació escolar bàsica Balaguer va decidir especialitzar-se en el dibuix tècnic, pensant que representava un futur econòmic més fiable que la professió de pintor.

El 1984, Balaguer es va apuntar a una acadèmia d’il·lustració, va fer dibuixos per a revistes culturals tals com “Quadern” i “Quacòmic”.

El mateix any els esdeveniments canvien la seva vida, un accident seriós a la feina li va causar lesions permanents al braç dret. Així i tot, malgrat ser incapaç de dibuixar o pintar degut a la seva lesió, va continuar assistint a les seves classes de dibuix i gradualment va aprendre a treballar amb la seva mà esquerra. Poc a poc i amb gran determinació, Balaguer va començar a pintar, gràcies a l’estímul i a l’ajuda inestimable del seu mentor, Ricard Calvo. Cap a 1986 la seva mà i el braç dret ja estaven bastant recuperats i podia participar en la seva primera exposició col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Un visitant de l’exposició, propietari d’una galeria d’art, es va interessar per la seva pintura i el va convidar a participar en una important exposició. Això va conduir posteriorment a la seva primera exposició individual a la mateixa galeria, Cau d’Art a Sabadell, el 1988. A l’any següent va participar en una exposició col·lectiva a la Subex galeria d’art de Barcelona, que al seu torn va donar lloc a una exposició individual a la mateixa galeria l’any 1990. Aquest èxit el va encoratjar a dedicar-se totalment a la pintura el 1991.

Des de 2009 és també professor del taller de pintura a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
Balaguer forma part dels artistes del Nou Realisme pictòric internacional, la seva activitat artística s’estén al camp de la fotografia.

dijous, 22 de març del 2012

Joan Cuscó presenta Carles Bartolomé-Ibars a l'Art al Suís


Carles Bartolomé-Ibars (Sabadell, 1977)
Amics, companys, coneguts i saludats, com diria en Pla. Bona tarda. Em plau compartir amb tots vosaltres en aquest acte i en aquest artístic espai del qual n’és estrella l’artista Maite Batalla.
El Carles Bartolomé-Ibars es llicencià en Dret l’any 2000 a la Universitat de Barcelona. Però s’inicià en una altra assignatura, la de l’Art, que també va obtenir. A ella s’hi ha dedicat plenament, entusiàsticament i exposant a diferents ciutats d’Espanya i obté diverses beques i premis (Fundació Güell, Acadèmia de Velles arts de Segòvia, Institut Ramon Llull; entra en les col·leccions dels Museus europeus... Fa llargues estades: Museu del Louvre i la Galleria debli Ufizzi; després, a través del grup d’investigació de la mateixa Universitat de Barcelona: The crossing Lab. Arran d’aquesta col·laboració la seva obra s’ha pogut admirar a diferents museus: Museu Nazionale Archeologico, Nàpols; Museu Frederic Marès, Barcelona; Museu of Classical Archeology (Universitat of Cambrigde); museu d’Art Modern, Barcelona.
Ell, en Carles, bé podem afirmar, per la seva empenta i vàlua, que té un bon camí, un bon futur.
Ara, aquí, tenim el privilegi de poder admirar aquesta obra: “El fris del Minotaure”. Està fresca ... Li falten quatre pinzellades per acabar-la ... Domina la figura .... Una vegada més podem repetir que la imatge val més que mil paraules.
Cal afegir que en Carles treballa en equip, això és, conjugant dibuix, pintura, escultura, fotografia ... Fan bona feina, certament.
Em plau evocar que en Carles és un net d’un exemplar amic: Carles Ibars Monturiol, industrial tèxtil i vinculat a diferents entitats de la ciutat i entre elles, com a president, del Club Natació Sabadell; vicepresident del Centre d’Esports Sabadell ... D’ell vaig perfilar-lo com “home d’empenta” d’acció.
Passo la paraula a en Carles i ell ens il·lustrarà sobre la seva obra de la qual en sóc admirador.
Joan Cuscó (abril 12)

Intervenció del Carles Bartolomé Ibars


Fidel al seu compromís, el Suís ha convidar un nou artista que ha aportat la seva visió de l’Art.

 El jove pintor Carles Bartolomé-Ibars ha estat presentat per l’escriptor local Joan Cuscó i Aymamí qui, prenent la paraula després de la benvinguda de la Maite Batalla agraint la seva valuosa presència, ha il·lustrat els assistents amb el seva bonhomia, un subtil humor,molta  afabilitat i un discurs breu però ple de contingut. El contrast entre el presentador i el presentat, per la dilatada diferència d’edat entre ells, ha estat un element que ha contribuït a enriquir la trobada, comparant el punt de vista del presentador sobra la imatge, en general, amb la visió actual dels clàssics que aporta l’artista. Es dóna la grata coincidència de l’amistat que fou compartida entre el Sr. Cuscó i l’avi del pintor, el Sr. Carles Ibars, traspassat fa dos anys, molt conegut dins de la vida social de Sabadell.

Una recent obra de l’artista de considerables dimensions ha presidit la trobada, portada directament del seu estudi i amb la pintura encara fresca, dóna una visió d’allò que el convidat d’aquesta sessió entén per art. En la seva intervenció, el Carles ha fet referència a un reportatge de TV3 en el que va participar (http://blogs.tv3.cat/blogeuropa.php?itemid=31566&catid=1939) , en el que se’l pot veure , junt amb d’altres artistes de diferents disciplines, treballat sobre un fris del Temple d’Apol·lo al British Museum de Londres. És la seva manera d’exposar de forma audiovisual el que vol dir amb el títol de la seva xerrada “L’actualitat d’allò clàssic”, que no és ni més ni menys que crear a partir del que els clàssics han deixat com a llegat, com a suport per a una nova obra producte d’una nova visió.

Amb una pinzellada àgil, fresca i agosarada, en la seva obra més recent el Carles retrata personatges del seu voltant, en actituds que ens evoquen les escenes mitològiques representades en el fris estudiat a Londres, obra que es presentarà com a cloenda dels treballs portats a terme per l’equip multidisciplinari.

L’ària Nessun dorma, en la veu de l’incomparable Pavarotti, va posar una nota musical en la presentació final d’una breu pel·lícula en la que s’ha exposat una mostra de l’obra del pintor.

En el torn de preguntes, el Carles ha sigut molt eloqüent en les respostes a les qüestions plantejades per alguns dels assistents. 


La Maite Batalla ha tancat la sessió llegint un escrit sobre la mascota del projecte “Art al Suís”, batejada amb el nom de Megarón, simbiosi de Pegaso i l’Unicorni, que recull els valors d’altruisme, noblesa d’esperit i amistat que el projecte incorpora en el desenvolupament de les seves activitats.       

dilluns, 12 de març del 2012

Artistes convidats al Suís: Carles Bartolomé Ibars. Dijous 22/3/2012 a les 19 hores.


“L´ACTUALITAT D´ALLÒ CLÀSSIC”

“Una xerrada sobra el sentit dels clàssics, des d’Eurípides a Shakespeare, de Fídies a  Picasso i com una obra pot generar noves mirades sobre el món en aquells que la contemplen”.

El dijous 22 de març de 2012, a les 19 hores, tindrem l’oportunitat d’escoltar-lo a l’Art al Suís. 

divendres, 10 de febrer del 2012

Intervenció de l'Albert Carnicé al cicle d'Artistes convidats al Suís

L’Albert Carnicé ens ha fet un regal inestimable. Ahir, l’Art al Suís es va fer petit per a encabir tots aquells amants de l’art que no van voler deixar passar aquesta magnífica oportunitat.
 
En iniciar-se l’acte, la Maite Batalla va donar la benvinguda als assistents i va cedir la paraula a l’Elisabet Carnicé, que ens va obsequiar amb una alegre i amena introducció de l’artista, el seu pare. En la seva intervenció, l’Elisabet va fer un extens recorregut per la vida artística de l’Albert, un trànsit carregat de l’emotivitat que es desprenia de les seves paraules, de les imatges que havia recopilat amb devoció i de la música que posava l’accent en moments clau. 
   
En el seu torn, l’Albert va posar de manifest que el títol de la presentació, “El paisatge amb sentiment”, no havia estat triat en va. De tots els sentiments, el que es va fer més palès és la passió, aquest amor desbordant que l’artista sent pel que fa i per la natura que amb tanta sensibilitat trasllada a la tela. L’Albert és un poeta del color, un descriptor d’emocions amb pinzellades que plasmen sonets, glosses i romances en les seves obres paisatgístiques.

L’Albert no es limita a copiar el paisatge que se li posa al davant; ell cerca, tria, estudia el model i li dóna aquell valor afegit que extreu del seu esperit d’artista. Cada quadre de l’Albert porta dins un bocinet de la seva ànima, un alè que es converteix en aire, en boira, en aigua, en arbre, en llum i en colors que colpegen la sensibilitat d’aquells que tenen la fortuna de contemplar alguna de les seves obres. Ell descriu el seu estil com impressionista realista i no calen més interpretacions perquè, els seus paisatges, realment impressionen.

Però el que més ens arriba de l’Albert Carnicé és la seva humilitat davant la capacitat artística que el destí li ha concedit. L’ego de l’Albert és de petita dimensió, és de vol de perdiu, la mida suficient com per a ser conscient de que la seva obra està ben feta, amb algunes matisacions que el seu esperit perfeccionista li recorda constantment, però no s’ha  enfilat a cap pedestal. L’ego de l’Albert és també d’àmbit domèstic, no havent-li interessat les nombroses propostes rebudes per a exposar a l’estranger; ell diu que ja en té prou.
 
L’Albert extreu de la seva experiència uns punts a tenir en compte, que ofereix altruistament a tots aquells que es volen dedicar a la creativitat. Diu que s’ha d’agafar un referent que entusiasmi i desenvolupar un estil propi a partir d’aquest; però, això sí, dedicant-s’hi amb fermesa i treballant molt, sense decaure davant les adversitats. Cal anar als museus, mirar obres i estudiar altres pintors que reforcin la dedicació esmerçada en el propi esforç.

Després d’una bona estona, guarnida amb algunes de les nombroses anècdotes viscudes durant la llarga vida artística de l’Albert, en la que ens ha donat a conèixer la seva passió i ens ha mostrat a la pantalla una bona mostra de les seves obres, es va donar per conclosa aquesta interessant sessió en la que tots hem aprés una mica més d’art i d’artistes. 

Moltes gràcies Elisabet i  Albert. El vostre regal no té preu.