dijous, 28 de juny del 2012

Vuitena sessió, i final, del curs "Com entendre un quadre"



Aquesta sessió, que tanca el cicle de les vuit dedicades al curs, s’ha centrat sobre la figura de Miró, en la que s’ha fet una passejada per la seva trajectòria pictòrica. 

Ha estat una cloenda molt encertada i que posa punt (i seguit?) a aquesta excursió per la geografia de la pintura, en la que s’ha pogut gaudir de la major part dels seus paisatges.

 
 En aquestes quatre darreres sessions hem pogut conèixer el neoclassicisme de Goya, punt de partida de molts dels “ismes” que vindran més endavant, com ara l’impressionisme en utilitzar i teoritzar la tècnica de taques de color, l’expressionisme en expressar els sentiments per mitjà del color sense limitar la realitat, el surrealisme en fer una immersió en el món dels somnis a partir del psiconalàlisi i el fauvisme en alliberar el color de la seva dependència de la realitat.  

 
Posteriorment va arribar el torn de Claude Monet, qui va plantar la llavor de l’impressionisme a partir de la seva obre “ Sol naixent” o “Impressió”. En aquest moviment interessa més el color que l’ombra, fent desaparèixer de la paleta el color negre.
Havia fet la seva aparició la fotografia i els pintors surten de l’estudi per a captar la llum “a plein air”.

 
Edgar Degas conserva el pastel com a eina d’expressió i Seurat destaca en el puntillisme o divisionisme, ja dins dels postimpressionistes.
 

Pablo Picasso va merèixer el protagonisme de tota una sessió, i més haurien calgut per a un artista de la seva alçada. Picasso va tenir la sort de tenir un pare pintor, que li encarregava tasques secundàries en el seu taller, per a nodrir-se de l’ambient artístic des de la infantessa per a arribar a l’abstracció del cubisme, un cop superada la seva època blava marcada per la tràgica mort del seu amic Carles Casagemas. 


La Mariona Millà ens ha portat de la mà per aquest meravellós viatge, aportant la seva experiència com a comunicadora, entesa en la matèria i alhora artista consagrada.


Trobada d'artistes a l'Art al Suís


Els participants al primer cicle d'Artistes convidats al Suís es van reunir de nou a l'Art al Suís. El document gràfic recull un dels memorables moments de la trobada.





D'esquerra a dreta: Josep-Enric Balaguer, Albert Carnicé, Mariona Millà, Maite Batalla, Miquel Torrecilla, Jordi Roca, (Werens) Ramon Puig i Carles Bartolomé-Ibars.





divendres, 15 de juny del 2012

Intervenció del (Werens) Ramon Puig al cicle d'Artistes convidats al Suís


 La cloenda del cicle d’Artistes convidats al Suís ha estat un espectacle ple d’energia renovada, vessant una modernitat rebel que ja comença a ser clàssica.
La Maite Batalla va obrir el torn de parlaments, fent un repàs dels artistes que han passat pel cicle d’Artistes convidats als Suís que ara finalitza. Tot seguit va tenir paraules d’agraïment pels col·laboradors i finalment cedí la paraula al convidat de la sessió.  
El triumvirat format pel Jordi Farrés, l’Agustí Caixach i el Ramon (Werens) Puig va prendre possessió del local iniciant una presentació iconoclasta, com són ells. Trencant la dinàmica de parlar per torns, van optar per l’espontaneïtat que pot venir d’una conversa entre amics.
El Werens és un personatge esmolat, tant en la seva fisonomia com en el que aquesta guarda a l’interior, que vindria a ser la sharpness que s’usa en internacional. I això l’ajuda a penetrar més ràpidament tant en l’aire, per a escapolir-se d’aquells que encara creuen que el que fa és embrutar parets, com per a introduir-se en la inspiració que li ve de les muses més rebels i trapelles que poden il·luminar la ment d’un artista.
Ell i els militars tenen una cosa en comú, fan servir el dit índex per a la seva feina però amb uns resultats molt diferents. El Werens dispara colors amb un mestratge excepcional, amb aquesta acció tan simple d’ara premo el gallet i ara no, acompanyant aquest acte simbòlic amb una dansa que executa tot el seu cos per a plasmar uns traços impecables i precisos, a una velocitat que costa de seguir. És clar, havia d’estar preparat per al “cames ajudeu-me” en cas de que es presentés l’autoritat, guardiana dels valors més tradicionals.
L’art del Werens és dels més efímers i generosos. S’ha de tenir l’ànima carregada de molta generositat per a presentar l’obra en públic sense cap contraprestació, ans al contrari, amb un cert perill de rebre amonestacions, i tot finançant-se ell mateix el material que utilitza. És generós també perquè la seva activitat dóna feina a la quadrilla municipal que es dedica a tapar les seves escriptures, motiu pel qual l’haurien d’estar molt agraïts. I aquests obrers són els que introdueixen el qualificatiu d’efímer a l’obra del Werens, ja que les parets de la ciutat de Sabadell estan plenes de magnífiques obres seves sota una lletja capa de pintura gris. Com ha passat amb moltes troballes clàssiques, és possible que els arqueòlegs del futur es facin famosos descobrint tota aquesta obra que, amb tècniques encara no inventades, traslladaran als museus més importants i les ubicaran al costat del Pantocràtor de Taüll o frec a frec amb un Correggio o pot ser fent-li ombra a un Barceló. La imaginació, aliment indispensable de l’Art, és inesgotable.     
Afortunadament, el criteri de les autoritats està començant a canviar. Gràcies a això i a la generositat del Werens, de la Maite Batalla, que va tenir l’idea, i de la Carme Membrado, que va donar l’autorització com a propietària de l’edifici, la façana de l’Hotel Suís que dóna al carrer de la Indústria portarà per molts anys l’empremta de l’artista, en forma d’un majestuós lliri quina tija està senyalant el camí que mena cap a l’Art al Suís.
Després d’una interessant exposició, amenitzada per algunes Il·lustradores projeccions en les que es podia veure al Werens en acció, la Maite va agrair la participació de l’artista, els seus acompanyats i l’assistència del públic, donant per tancat el cicle d’aquest curs i expressant els millors desitjos per a cicles posteriors.
Posteriorment es van reunit al restaurant Brisac, en un sopar en el que la seva excel·lent gastronomia va servir de marc en la reflexió sobre els esdeveniments, en el recull d’idees i en l’oferiment de col·laboració per a futurs projectes.