Aquesta
sessió, que tanca el cicle de les vuit dedicades al curs, s’ha centrat sobre la
figura de Miró, en la que s’ha fet una passejada per la seva trajectòria pictòrica.
Ha estat una cloenda molt encertada i que posa punt (i seguit?) a aquesta
excursió per la geografia de la pintura, en la que s’ha pogut gaudir de la
major part dels seus paisatges.
En aquestes quatre darreres sessions hem pogut
conèixer el neoclassicisme de Goya, punt de partida de molts dels “ismes” que
vindran més endavant, com ara l’impressionisme en utilitzar i teoritzar la
tècnica de taques de color, l’expressionisme en expressar els sentiments per
mitjà del color sense limitar la realitat, el surrealisme en fer una immersió
en el món dels somnis a partir del psiconalàlisi i el fauvisme en alliberar el
color de la seva dependència de la realitat.
Posteriorment
va arribar el torn de Claude Monet, qui va plantar la llavor de l’impressionisme
a partir de la seva obre “ Sol naixent” o “Impressió”. En aquest moviment
interessa més el color que l’ombra, fent desaparèixer de la paleta el color
negre.
Havia
fet la seva aparició la fotografia i els pintors surten de l’estudi per a
captar la llum “a plein air”.
Edgar
Degas conserva el pastel com a eina d’expressió i Seurat destaca en el
puntillisme o divisionisme, ja dins dels postimpressionistes.
Pablo
Picasso va merèixer el protagonisme de tota una sessió, i més haurien calgut
per a un artista de la seva alçada. Picasso va tenir la sort de tenir un pare
pintor, que li encarregava tasques secundàries en el seu taller, per a nodrir-se
de l’ambient artístic des de la infantessa per a arribar a l’abstracció del
cubisme, un cop superada la seva època blava marcada per la tràgica mort del
seu amic Carles Casagemas.
La
Mariona Millà ens ha portat de la mà per aquest meravellós viatge, aportant la
seva experiència com a comunicadora, entesa en la matèria i alhora artista
consagrada.
