Intervenció del Miquel Torrecilla al cicle d'Artistes convidats al Suís

Parlament del Jaume Mercadé

L’Art és una font inesgotable d’emocions, això no cal explicar-ho, s’ha de sentir, com és el cas del ambient en el que es va desenvolupar la sessió d’ahir a l’Art al Suís, protagonitzada pel pintor Miquel Torrecilla. La sala es trobava curulla de persones que traspuaven emocions que circulaven, giraven, es cargolaven i s’unien en l’acte d’amor de l’ànima, aquella estima despullada de connotacions físiques que agermana cors i voluntats, el Philia i l’Agapé de Plató caminant de la mà.

Com és habitual, la Maite Batalla va donar la benvinguda als assistents que s’encabien en la sala, presidida per la projecció d’una capçalera en la que es podia veure una fotografia del convidat de la jornada i una petita ressenya sobre la seva persona. 

Intervenció del Miquel Torrecilla

Quan la Maite parla del Jaume Mercadé se l’il·lumina la mirada i, en aquesta actitud extàtica, va cedir la paraula al reconegut pintor sabadellenc, qui havia de fer la presentació del protagonista de la sessió.

El Jaume té una relació un pèl especial amb el Miquel, una relació que ve de molts anys, quan un marrec, amb quatre llapis de colors sota el braç i molta il·lusió, es va posar a les seves ordres per a ser ensinistrat en distribuir amb gràcia el color i les proporcions. També dóna la casualitat de que el Jaume s’estrenava com a mestre amb aquell alumne novell i, veient el resultat, es pot concloure que va ser tan aplicat el mestre com l’alumne. El Jaume va fer un parlament en el que va posar de manifest les qualitats del seu antic deixeble, que no són poques, tant a nivell humà com a nivell artístic. En finalitzar el seu extens discurs, tots dos es van fondre en una emotiva abraçada.

Torn de preguntes

El Miquel és més un home de pintar que de parlar en públic. El to de la seva veu s’ajusta més al xiuxiueig del zèfir que travessa els paisatges que tant estima, que no pas al de la veu d’un orador de multituds. Ell havia preparat un escrit en el que volia donar a entendre el sentiment que el paisatge produïa en la seva ànima d’artista, un al·legat que havia titulat “La natura, font d’inspiració plàstica”. Les seves paraules, plenes d’afecció emotiva, van ser interrompudes per les llàgrimes que brollaven espontàniament d’aquells ulls que tant havien acaronat la seva estimada Natura, fluid de vida amb el que regava, per a fer florir d’estima, el sentiment de cadascú dels presents.

Reunió d'artistes

Tot seguit es va donar pas a la projecció d’una presentació en la que s’havia fet un recull de l’obra de l’artista, des dels seus inicis fins a l’actualitat. El Miquel comentava alguna d’aquelles imatges, evocant els llocs on havien estat capturades o descrivint el seu significat. El camí que s’allunya, l’absència de la línia recta al paisatge natural, la veladura del vermell de les roselles, les aigües que fa un camp de blat i molts altres detalls que incideixen en la seva inspiració d’artista. 

Els protagonistes

La seva tenacitat en el treball va trobar una bona companyia en l’amor que sent per la Natura, de quina unió ha nascut una obra que s’ha guanyat l’admiració de tot aquell que estigui equipat amb un esperit sensible.

En el torn de preguntes, el Miquel es va trobar molt animat, donant respostes molt detallades a les qüestions que se li plantejaven, tant de tipus tècnic com d’estat d’ànim davant el subjecte de la seva obra. 

Moltes gràcies Miquel.