 |
| Parlament del Jaume Mercadé |
L’Art és una font inesgotable d’emocions, això
no cal explicar-ho, s’ha de sentir, com és el cas del ambient en el que es va
desenvolupar la sessió d’ahir a l’Art al Suís, protagonitzada pel pintor Miquel
Torrecilla. La sala es trobava curulla de persones que traspuaven emocions que
circulaven, giraven, es cargolaven i s’unien en l’acte d’amor de l’ànima,
aquella estima despullada de connotacions físiques que agermana cors i voluntats,
el Philia i l’Agapé de Plató caminant de la mà.
Com és habitual, la Maite Batalla va donar la
benvinguda als assistents que s’encabien en la sala, presidida per la projecció
d’una capçalera en la que es podia veure una fotografia del convidat de la jornada
i una petita ressenya sobre la seva persona.
 |
| Intervenció del Miquel Torrecilla |
Quan la Maite parla del Jaume Mercadé se l’il·lumina
la mirada i, en aquesta actitud extàtica, va cedir la paraula al reconegut pintor
sabadellenc, qui havia de fer la presentació del protagonista de la sessió.
El Jaume té una relació un pèl especial amb el
Miquel, una relació que ve de molts anys, quan un marrec, amb quatre llapis de
colors sota el braç i molta il·lusió, es va posar a les seves ordres per a ser
ensinistrat en distribuir amb gràcia el color i les proporcions. També dóna la
casualitat de que el Jaume s’estrenava com a mestre amb aquell alumne novell i,
veient el resultat, es pot concloure que va ser tan aplicat el mestre com l’alumne.
El Jaume va fer un parlament en el que va posar de manifest les qualitats del
seu antic deixeble, que no són poques, tant a nivell humà com a nivell
artístic. En finalitzar el seu extens discurs, tots dos es van fondre en una
emotiva abraçada.
 |
| Torn de preguntes |
El Miquel és més un home de pintar que de
parlar en públic. El to de la seva veu s’ajusta més al xiuxiueig del zèfir que
travessa els paisatges que tant estima, que no pas al de la veu d’un orador de
multituds. Ell havia preparat un escrit en el que volia donar a entendre el
sentiment que el paisatge produïa en la seva ànima d’artista, un al·legat que
havia titulat “La natura, font d’inspiració plàstica”. Les seves paraules,
plenes d’afecció emotiva, van ser interrompudes per les llàgrimes que brollaven
espontàniament d’aquells ulls que tant havien acaronat la seva estimada Natura,
fluid de vida amb el que regava, per a fer florir d’estima, el sentiment de
cadascú dels presents.
 |
| Reunió d'artistes |
Tot seguit es va donar pas a la projecció d’una
presentació en la que s’havia fet un recull de l’obra de l’artista, des dels
seus inicis fins a l’actualitat. El Miquel comentava alguna d’aquelles imatges,
evocant els llocs on havien estat capturades o descrivint el seu significat. El
camí que s’allunya, l’absència de la línia recta al paisatge natural, la
veladura del vermell de les roselles, les aigües que fa un camp de blat i molts
altres detalls que incideixen en la seva inspiració d’artista.
 |
| Els protagonistes |
La seva tenacitat en el treball va trobar una
bona companyia en l’amor que sent per la Natura, de quina unió ha nascut una
obra que s’ha guanyat l’admiració de tot aquell que estigui equipat amb un
esperit sensible.
En el torn de preguntes, el Miquel es va
trobar molt animat, donant respostes molt detallades a les qüestions que se li
plantejaven, tant de tipus tècnic com d’estat d’ànim davant el subjecte de la
seva obra.
Moltes gràcies Miquel.
