Intervenció de l'Albert Carnicé al cicle d'Artistes convidats al Suís

L’Albert Carnicé ens ha fet un regal inestimable. Ahir, l’Art al Suís es va fer petit per a encabir tots aquells amants de l’art que no van voler deixar passar aquesta magnífica oportunitat.

 

En iniciar-se l’acte, la Maite Batalla va donar la benvinguda als assistents i va cedir la paraula a l’Elisabet Carnicé, que ens va obsequiar amb una alegre i amena introducció de l’artista, el seu pare. En la seva intervenció, l’Elisabet va fer un extens recorregut per la vida artística de l’Albert, un trànsit carregat de l’emotivitat que es desprenia de les seves paraules, de les imatges que havia recopilat amb devoció i de la música que posava l’accent en moments clau. 

   

En el seu torn, l’Albert va posar de manifest que el títol de la presentació, “El paisatge amb sentiment”, no havia estat triat en va. De tots els sentiments, el que es va fer més palès és la passió, aquest amor desbordant que l’artista sent pel que fa i per la natura que amb tanta sensibilitat trasllada a la tela. L’Albert és un poeta del color, un descriptor d’emocions amb pinzellades que plasmen sonets, glosses i romances en les seves obres paisatgístiques.

L’Albert no es limita a copiar el paisatge que se li posa al davant; ell cerca, tria, estudia el model i li dóna aquell valor afegit que extreu del seu esperit d’artista. Cada quadre de l’Albert porta dins un bocinet de la seva ànima, un alè que es converteix en aire, en boira, en aigua, en arbre, en llum i en colors que colpegen la sensibilitat d’aquells que tenen la fortuna de contemplar alguna de les seves obres. Ell descriu el seu estil com impressionista realista i no calen més interpretacions perquè, els seus paisatges, realment impressionen.

Però el que més ens arriba de l’Albert Carnicé és la seva humilitat davant la capacitat artística que el destí li ha concedit. L’ego de l’Albert és de petita dimensió, és de vol de perdiu, la mida suficient com per a ser conscient de que la seva obra està ben feta, amb algunes matisacions que el seu esperit perfeccionista li recorda constantment, però no s’ha  enfilat a cap pedestal. L’ego de l’Albert és també d’àmbit domèstic, no havent-li interessat les nombroses propostes rebudes per a exposar a l’estranger; ell diu que ja en té prou.

 

L’Albert extreu de la seva experiència uns punts a tenir en compte, que ofereix altruistament a tots aquells que es volen dedicar a la creativitat. Diu que s’ha d’agafar un referent que entusiasmi i desenvolupar un estil propi a partir d’aquest; però, això sí, dedicant-s’hi amb fermesa i treballant molt, sense decaure davant les adversitats. Cal anar als museus, mirar obres i estudiar altres pintors que reforcin la dedicació esmerçada en el propi esforç.

Després d’una bona estona, guarnida amb algunes de les nombroses anècdotes viscudes durant la llarga vida artística de l’Albert, en la que ens ha donat a conèixer la seva passió i ens ha mostrat a la pantalla una bona mostra de les seves obres, es va donar per conclosa aquesta interessant sessió en la que tots hem aprés una mica més d’art i d’artistes. 

Moltes gràcies Elisabet i  Albert. El vostre regal no té preu.