Vuitena sessió, i final, del curs "Com entendre un quadre"

Aquesta sessió, que tanca el cicle de les vuit dedicades al curs, s’ha centrat sobre la figura de Miró, en la que s’ha fet una passejada per la seva trajectòria pictòrica. 

Ha estat una cloenda molt encertada i que posa punt (i seguit?) a aquesta excursió per la geografia de la pintura, en la que s’ha pogut gaudir de la major part dels seus paisatges.

 

 En aquestes quatre darreres sessions hem pogut conèixer el neoclassicisme de Goya, punt de partida de molts dels “ismes” que vindran més endavant, com ara l’impressionisme en utilitzar i teoritzar la tècnica de taques de color, l’expressionisme en expressar els sentiments per mitjà del color sense limitar la realitat, el surrealisme en fer una immersió en el món dels somnis a partir del psiconalàlisi i el fauvisme en alliberar el color de la seva dependència de la realitat.  

 

Posteriorment va arribar el torn de Claude Monet, qui va plantar la llavor de l’impressionisme a partir de la seva obre “ Sol naixent” o “Impressió”. En aquest moviment interessa més el color que l’ombra, fent desaparèixer de la paleta el color negre.

Havia fet la seva aparició la fotografia i els pintors surten de l’estudi per a captar la llum “a plein air”.

 

Edgar Degas conserva el pastel com a eina d’expressió i Seurat destaca en el puntillisme o divisionisme, ja dins dels postimpressionistes.

 

Pablo Picasso va merèixer el protagonisme de tota una sessió, i més haurien calgut per a un artista de la seva alçada. Picasso va tenir la sort de tenir un pare pintor, que li encarregava tasques secundàries en el seu taller, per a nodrir-se de l’ambient artístic des de la infantessa per a arribar a l’abstracció del cubisme, un cop superada la seva època blava marcada per la tràgica mort del seu amic Carles Casagemas. 

La Mariona Millà ens ha portat de la mà per aquest meravellós viatge, aportant la seva experiència com a comunicadora, entesa en la matèria i alhora artista consagrada.